Els resultats de qualsevol elecció tenen sempre diverses lectures. Però si s’analitzen els resultats d’una sèrie de confrontacions, es poden deduir resultats a tenir en compte. Vistos els resultats de les darreres eleccions municipals, en les quals, tot i la important abstenció, CiU ha aguantat bé per tercera vegada, després de la substitució del president Pujol com a cap de la formació.
Demostren que el posicionament en el seu espai és sòlid. Per això preocupen notícies sobre certs moviments en el si de CDC, promoguts per petits grups de dirigents, partidaris de la substitució de Duran i Lleida com a cap de llista a les properes eleccions generals. Fet gravíssim que suposaria el trencament de CiU, cosa que només poden desitjar els seus enemics polítics o gent que no té idea de les matemàtiques electorals. Arribar a aquesta situació comportaria que la suma de CDC i UDC seria, sens dubte, inferior als resultats aconseguits per la federació.
És possible que alguns dels actuals caps de CDC, per la seva joventut, desconeguin la història dels fonaments del seu propi partit. El seu artífex, Jordi Pujol, a mitjans de 1974 va impulsar a una part de la societat catalana del moment la necessitat de “fer política”, substituint el “fer país” que va mobilitzar tanta gent durant la dècada anterior. La idea pujoliana era crear un moviment, que més tard es convertiria en partit, que avarques un gran espai electoral, des de la democràcia cristiana, representada per UDC, fins a la socialdemocràcia. Aquest espai, que ell va batejar com “el terreny central”, permetia aglutinar en el seu si diverses sensibilitats: liberals, activistes de “fer país”, gent de comarques, etc. També el compartien diferents gradacions dels sentiments patriòtics: catalanistes, nacionalistes i fins i tot independentistes.
Aquest espai, avui, passats 30 anys, encara existeix, i no el poden cobrir ni el PP, ni ERC, ni el PSC; és propi de la federació de CiU. I es pot malmetre si es fan moviments en fals, deixant orfes una part del seu electorat. Que pot passar, com ja està passant a l’abstenció, que ara per ara és el gran enemic.
Els sectors dirigents de CiU han de ser conscients que “el sumar i no restar” és encara vigent, i tenen la gran responsabilitat de no manllevar l’herència rebuda i l’obligació d’ampliar-la. Per sentit patriòtic s’han d’abandonar els personalismes, les enveges, les picabaralles internes, les maniobres arriscades. S’ha d’enfortir la unitat en el si de la federació, seguint el camí marcat en les darreres eleccions que, sens dubte, portarà a recuperar part del terreny perdut.
