ANTONI CASTELLÀ (Barcelona, 1970), és secretari d’organització d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) des del 2003 i secretari de Política Local d’UDC des del 2004. Llicenciat en Direcció i Administració d'Empreses, ha estat diputat al Parlament de Catalunya de la VI i la VII legislatures. Actualment és el secretari segon de la Mesa del Parlament. En l’entrevista, realitzada dimarts, apunta quina és la discrepància de fons entre CDC i UDC respecte els pactes a Madrid: “no podem permetre que la Generalitat es converteixi en moneda de canvi, perquè ja prou que la devalua el president Montilla”. Defensa que, des de dins de l’executiu espanyol, es podria defensar millor Catalunya que no pas donant només suport parlamentari, i posa com a exemple l’últim govern de Jordi Pujol, que comptava amb el recolzament del PP, però que “no manaven”. Així mateix, critica que ERC ha apostat en exclusiva per la formació de governs tripartits i apunta que els republicans han fracassat en la seva estratègia de catalanitzar el PSC. La discrepància de fons entre Unió i Convergència se circumscriu únicament al fet d'entrar, o no, al govern de Madrid?
Des d'Unió hem respectat sempre que qui marcava l'estratègia de la campanya a les eleccions al Parlament era Artur Mas, a l'Ajuntament de Barcelona, Xavier Trias, i ara només reclamem el mateix nivell de corresponsabilitat: el cap de llista correspon a Unió, és en Josep Antoni Duran Lleida, que marcarà l'estratègia tant de campanya com de futurs pactes.
Creiem que no hi ha una discrepància formal de concepte, perquè les condicions que han assenyalat públicament en Duran i en Mas són iguals. Sí que hi ha una discrepància de fons entre Unió i Convergència: CDC ve a dir que la condició inicial per entrar en un futur govern de Madrid passa per un canvi a la presidència de la Generalitat. Nosaltres pensem que això no pot ser una condició, entre d'altres coses perquè seria devaluar la presidència de la Generalitat, seria tant com escenificar que la presidència de la Generalitat es decideix des de Madrid. Un nou president ha de passar per les urnes. I ho diem com a nacionalistes. Potser algú que no tingués un concepte nacional ferm, sí que potser podria entrar en el joc de ‘canvi de cromos' de presidència de la Generalitat per pactes a Madrid. Nosaltres, com a Unió Democràtica, el que no farem mai és que, entrar o no entrar en un govern a Madrid sigui en funció de fer ‘canvi de cromos' d'una cadira presidencial, perquè creiem que fem mal a la institució com a tal. La Generalitat no és una diputació. Aquesta és la discrepància de fons.

No podem permetre que la Generalitat es converteixi en moneda de canvi, perquè ja prou que la devalua el president Montilla

Artur Mas no acaba de tenir clara aquesta visió?
Aquí hi ha una discrepància que puc entendre des de la mateixa perspectiva d'Artur Mas, perquè no deixa de ser molt greu haver tret una diferència de deu diputats a les últimes eleccions, quan bàsicament la gent votava president Mas o president Montilla. S'entén que hi hagi un plantejament, fins i tot personal, que digui: ‘ens fan fora de la Generalitat i ara ens demanen ajuda a Madrid?'. Crec que CDC farà la reflexió que, si ho mirem en clau de país, aquesta no pot ser la gran condició. Com a nacionalistes no podem permetre que la Generalitat es converteixi en moneda de canvi, perquè ja prou que la devalua el president Montilla. Ells van decidir la presidència de la Generalitat en un despatx. CiU no ho pot fer.

També es podria dir que Zapatero i Mas van decidir la presidència de la Generalitat quan van segellar el pacte de l'Estatut a la Moncloa, però que el socialisme català no ho va acceptar.
Oficialment, no m'ha constat mai aquest pacte. Se n'ha parlat molt, però no m'ha constat mai.

Unió defensa que, si és necessari per a la governabilitat, no veuria malament formar part del govern de Madrid. El veurem de ministre?
Qui, jo? No! Tinc una tasca al Parlament de Catalunya i com a secretari d'organització del partit. Però el plantejament que fem no és d'entrar a governs si som necessaris per a la governabilitat. Només entrarem si som imprescindibles. El que ha fet fins ara el catalanisme polític ha estat recolzar governs des de l'àmbit parlamentari. Els resultats que ens ha donat no són negatius, però no són tots els que hauríem desitjat. El plantejament que fem, com ja s'havia fet durant la República, és: entrem al govern i, des de dins, és molt més fàcil fer complir els compromisos que tenim establerts. Des d'un recolzament parlamentari, si a mitja legislatura s'anuncia que es retira el recolzament, la crisi és relativa. Des de dins d'un govern, si no hi ha un acompliment de pactes i se n'acaba sortint surt, la crisi és molt forta.
Hem de trencar el complex del nacionalisme català de si s'és més o menys nacionalista si s'entra o no s'entra a un govern, perquè resulta que és un govern espanyol. Si això fos així, el que senzillament hauríem de fer els nacionalistes és no presentar-nos a les eleccions espanyoles. Si ens presentem, per què ho fem? Ens presentem per defensar el país amb el màxim d'eines. No entenc per què podem agafar-ne una i curtcircuitar-la. És un complex folklòric. Faig la següent pregunta, que no és possible ni jurídicament: si tinguéssim opcions, com a catalans, a tenir presència al Consell de Ministres de la Unió Europea, hi estaríem d'acord o no? Per què a la Unió Europea sí i al govern espanyol no? Perquè és espanyol? És que aquests senyors decideixen coses que ens afecten. Per tant, hem d'estar a dins, entre d'altres coses perquè no ho fa el govern de la Generalitat actual.

L'últim Govern de CiU marcava la seva línia i sí, hi havia bronques amb el PP terribles, perquè tenien la sensació que donaven suport parlamentari, que era veritat, però que no manaven, que també era veritat

Ara que l'expresident Pujol afirma que Zapatero va enganyar els catalans, val la pena continuar fent aquest esforç d'entesa amb el govern espanyol?
No, no val la pena. Precisament per això no és una qüestió d'entendre's. És una qüestió d'equilibri de forces. Per què Zapatero incompleix, com ha dit Pujol? Perquè ningú el fa complir. El tripartit ha permès que Zapatero actués com ha actuat. Ara el que necessita fer el catalanisme és dir: si depèn de nosaltres, sàpiga que el farem complir. I si no compleix, li munto una crisi que li faig saltar el govern pels aires. Aquesta és l'única manera perquè el govern espanyol es comprometi.
La força que tens dins d'un govern o com a grup parlamentari que dóna uns vots al ple del Parlament és absolutament diferent. A l'última legislatura del govern de CiU, vam tenir el suport parlamentari del Partit Popular. Molt poc condicionament vam tenir des del Govern. En realitat, era més mediàtic que cap altra cosa. El Govern marcava la seva línia i sí, hi havia bronques amb el PP terribles, perquè tenien la sensació que donaven suport parlamentari, que era veritat, però que no manaven, que també era veritat. Conec molt bé, des de l'àmbit de govern, què vol dir un suport parlamentari.
Aquest, potser, també és l'últim cartutx que pot gastar el catalanisme polític. S'ha demostrat que, per voluntat, les coses no funcionen. Que per recolzament parlamentari funcionen poc. Per tant, provem el tercer i últim.

L'expressió últim cartutx del catalanisme va sortint cada cert temps, per exemple quan es va arribar a l'acord del 30 de setembre. També pot passar ara?
Són coses diferents. L'Estatut del dia 30 no era tant l'últim cartutx sinó que va establir quin és el marc del catalanisme. Una cosa són els objectius, com l'Estatut del 30 de setembre. L'altra cosa són les eines. No ens podem quedar en una actitud victimista de dir ‘que dolents són a Madrid, que ens han retallat l'Estatut'. Això ja ho sabem. El ciutadà ens dirà que ens ha votat perquè el fem complir. Fins i tot dirà que no cal ni que li expliquis les eines amb què ho aconseguiràs. Això és el que intentarem des d'Unió.

El fet que UDC tingui tant clara aquesta premissa, és vist com un problema per part d'alguns sectors de CDC?
Està creant un cert rebombori, però li dono una importància relativa. Aquest és el pacte que vam fer. Crec que algun sector, i ho circumscrit a només algun sector de Convergència, no s'han acostumat a assumir que això és una federació de dos partits.

Qualsevol amenaça per part d’algun sector de Convergència de trencament, no ens fa tremolar el pols

Un sector que podria bloquejar aquesta federació?
Creiem que la federació és una eina que pot funcionar, sempre i quan es respecti el perfil propi dels dos partits. Però també diré una cosa: qualsevol amenaça per part d'algun sector de Convergència de trencament, no ens fa tremolar el pols en absolut. No canviarem el plantejament estratègic perquè algú plantegi el trencament. Estem convençuts que CDC ens acompanyarà en aquest projecte. Ara, si decidissin no acompanyar-nos, ens semblaria una irresponsabilitat històrica, però ho assumiríem.

A les dues diputacions hem estat a punt de fer pactes amb Esquerra, fins que a l’últim minut ha vingut una telefonada de la Generalitat i s’ha acabat la tonteria

Ara ha fet un any del referèndum de l'Estatut. CiU ha pagat car el seu sí?
Crec que l'estratègia electoral portada per CiU amb l'Estatut no ha tingut un cost electoral, perquè si ens mirem el resultat al Parlament de Catalunya, traiem deu diputats a la força que ens va darrera, i resulta que l'actual president de la Generalitat té deu diputats menys que nosaltres. És per fer-s'ho mirar. El resultat va ser bo. Amb dos diputats més, resulta que això hagués estat el gran triomf.
Crec que el que passa aquí és diferent: hi ha una aposta feta pel tripartit. Durant la campanya electoral, només Iniciativa va plantejar les coses clares. Tant Esquerra com socialistes fan una aposta estratègica per seguir intentant a veure si CiU s'ofega. Queda demostrat que no s'ofega i ens n'anem a les municipals, en què ens situem a anys llum en nombre de regidors i alcaldes. Dit això, crec que hi ha una segona reflexió a les tres diputacions, en dues d'elles sobretot, on es pensa: ‘si aquests malgrat tot han aguantat, donem encara dues voltes més a l'aixeta'. Esquerra han fet l'aposta de més tripartit que mai. Després de la sortida de Portabella de l'ajuntament de Barcelona, automàticament es lliguen la resta de diputacions amb tripartits. A les dues diputacions hem estat a punt de fer pactes amb Esquerra, fins que a l'últim minut ha vingut una telefonada de la Generalitat i s'ha acabat la tonteria.

Circumscriu la responsabilitat de no arribar a acords amb Esquerra a la pròpia Esquerra. CiU ha fet alguna cosa malament perquè els republicans li girin sistemàticament l'esquena?
No. Ser Convergència i Unió, aquest és el problema.

ERC no se n’ha sortit. Ha fet president un no-nacionalista que no intenta reconvertir-se, sinó intenta reconvertir la màxima institució en una diputació

Així, no es fa cap autocrítica?
Sí. En el primer tripartit, puc arribar a fer una autocrítica, o una reflexió interna, de poder acceptar que Esquerra critiqués que se'ls havia menystingut. A partir de la segona legislatura, algú que trenca amb un govern tripartit perquè diu que no funciona, que l'endemà voti un president com Montilla, no té ni cap ni peus. En privat, alguns dirigents d'ERC m'han fet arribar una frase tant eloqüent com "Què vols que fem? President a una persona com en Mas, i el consolidem?". L'opció d'Esquerra és estratègica de substitució. Contra pitjor vagi CiU, nosaltres intentarem créixer, pensen. En aquestes municipals s'ha demostrat que això no és exactament així. Com a nacionalistes, l'escenari òptim de futur seria que tot el centredreta estigués ocupat per un àmbit nacional, i tot el centreesquerra, per un altre àmbit nacional. Si això fos així, no tindria cap sentit que CiU i ERC pactessin. Però fins que no arribem a aquest punt, sí que té sentit establir pactes estratègics i de país.
L'aposta inicial d'Esquerra era de fer un relleu, posar els socialistes, incorporar-los a la institució, fent un salt qualitatiu en l'àmbit nacional i a veure si des de dins convencien el PSC perquè s'incorporés el catalanisme polític. A dia d'avui, cap dels dos objectius s'han acomplert. No anaven a fer president un nacionalista, sinó un president no-nacionalista, perquè així seria la gran oportunitat d'incorporar el no-nacionalisme al fet nacional. Doncs ERC no se n'ha sortit. Ha fet president un no-nacionalista que no intenta reconvertir-se, sinó intenta reconvertir la màxima institució en una diputació.

Però s'acostuma a dir que el càrrec fa la persona.
Sí, però en aquest cas la persona està fent el càrrec. Amb totes les seves mancances i virtuts, el president Maragall es va creure que era president de la Generalitat. El president Montilla no s'ho ha cregut, mai.

Critica l'entesa que ERC té amb els socialistes. A les últimes eleccions al Parlament, Artur Mas també va mirar de pactar amb els socialistes. La política catalana, doncs, pivota al voltant del PSC?
CiU va decidir obrir converses primer amb el Partit Socialista perquè era la segona força més votada i perquè ens constava que Esquerra i Iniciativa són satèl·lits del PSC, i preferíem anar a parlar amb el planeta. Fixi's el nivell de ridícul del senyor Carod quan anuncia que li sembla perfecte el plantejament d'Artur Mas, però que no farien govern amb ell perquè CiU havia anat a parlar primer amb els socialistes. És patètic que el govern d'un país es decideixi pel fet de si m'has vingut a trucar primer o segon. Com que li tinc un respecte al senyor Carod-Rovira i entenc que això no és així, en el fons era buscar excuses per fer el tripartit.

La proposta d'Unió de formar govern a Madrid si és necessària, és la via per trencar aquest atzucac en què es troba la federació, que guanya però no governa?
L'electorat de Convergència i Unió et vota per projecte i perquè siguis una opció que pugui influir, que pugui manar. L'eina Convergència i Unió encara és vàlida, perquè si tenim un nivell de vot determinat, podrem condicionar el govern de Madrid i, per tant, defensar els interessos que no ha defensat el Govern de Catalunya. Això pot donar un tomb al panorama actual. Si Convergència i Unió està condemnada a què es formin tripartits a tot arreu, jo dic que la majoria del vot que no vam tenir a les últimes eleccions no és un vot que se n'ha anat a les d'altres formacions, sinó que és gent que es va quedar a casa. Hem d'anar a recuperar el nostre propi vot. I això vol dir donar-li utilitat.

Accions com el DVD o l'anada al notari van fer que el votant tradicional de CiU es quedés a casa?
Crec que el DVD no era un mal plantejament. Va ser tret en precampanya. Era un recordatori del què havia passat, un recull de premsa. A partir d'aquell cop d'efecte, crec que la campanya hauria d'haver estat molt més propositiva, que ja ho va ser. El tema del notari no hi vaig estar mai d'acord. Per una banda, tenia una virtut, que visualitzava que no es pactaria amb el PP, perquè era la crítica que ens feia el tripartit. Però tenia dos defectes: crec que quan un líder polític fa una proposta, la seva paraula ja val. Així mateix, en aquella signatura notarial vam exposar en un sol dia les quinze o setze propostes que volíem fer durant la campanya. I això és estratègia de màrqueting electoral, si als periodistes els explicàvem com a gran primícia una cosa que ja havíem explicat dilluns, doncs ningú ho publicava. Seria injust dir que va ser una mala campanya en el seu conjunt, i als resultats em remeto. Ens en vam anar a deu diputats per sobre del PSC. Alguna virtut devia tenir la campanya.

Encara hi va haver gent que va votar Esquerra pensant-se que no hi hauria tripartit

Però la campanya, precisament, contraposava CiU amb tripartit.
Sí, perquè al final era així. PSC i ERC deien que no era veritat, però possiblement no ho vam saber comunicar prou, perquè encara hi va haver gent que va votar Esquerra pensant-se que no hi hauria tripartit.