ANTONI SOY I CASALS (Ripoll, 1950) és catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona. Les seves àrees d'investigació prioritàries són desenvolupament i política regional i territorial, i avaluació de programes i projectes de desenvolupament regional i local. Des de 1999 és alcalde d'Argentona per l'Entesa per Argentona, i des de l'última legislatura també es vicepresident de la Federació de Municipis de Catalunya i vicepresident del Consell Comarcal del Maresme.

El president Maragall és partidari un sistema de finançament autonòmic simètric, una opció que l'Estatut ja contemplava. És el màxim que es pot demanar al govern de Madrid?
L'Estatut actual ja preveia que nosaltres havíem de rebre en funció d'una mitjana entre la població que tenim i l'esforç fiscal que realitzem, però això no s'ha complert mai en tots aquests anys. Al contrari, el dèficit fiscal ha anat augmentant. Per tant, si volem ser pragmàtics i realistes, si aconseguíssim un finançament simètric, ja hauríem avançat respecte a la situació actual.

Que el Govern espanyol compleixi amb allò que ens pertany des de fa una vintena d'anys, és un resultat per llançar coets?
Ni molt menys, però és que hauríem de ser més agosarats, perquè el problema més important que ha de solucionar ara Catalunya no és el de l'Estatut, que també és important, sinó el del finançament. De què serveix tenir un Estatut molt bo si no tenim els diners per executar-lo? Per tant, considero que la màxima prioritat és el finançament, i després, l'Estatut.

D'entrada, aquest no és l'ordre de prioritats del Govern espanyol respecte a Catalunya, i tampoc la de dos dels tres socis del tripartit. Caldria una certa predisposició...
No serà una negociació fàcil, però per a Catalunya mai no ha estat fàcil res, haurem de lluitar per aconseguir-ho com sempre. En aquest moment tenim entre un 9% i un 10% del PIB d'espoli fiscal, de diners que no ens retornen. No hi ha cap regió d'Europa que tingui aquest dèficit fiscal. Fins i tot seria raonable un cert dèficit, però en tot cas mai pot ser acceptable un 10%.

El president de la Generalitat vol que Euskadi i Navarra siguin més solidaris. La solució als nostres mals ha de passar perquè aquests territoris perdin una part d'allò que tenen guanyat?
Ara comencen a sortir altres opinions sobre el finançament que van pel mateix camí que la proposta de simetria de Maragall. Diuen que ara cal que els bascos i navarresos perdin el seu concert i s'acostin a Catalunya. Em semblaria un greu error, no hem de demanar a aquells que ja estan bé que empitjorin, sinó que nosaltres ens hem de preocupar de millorar sense molestar.

Per intentar millorar el finançament, els partits catalans han de posar-se d'acord en uns mínims.
En el finançament hi ha qüestions tècniques, però la base fonamental és purament política. Catalunya ha de tenir clar quin percentatge de dèficit del seu PIB ha de tenir, és a dir, quin és el global que volem pagar a l'estat espanyol i quins diners s'han de quedar a casa nostra. Aleshores, cal negociar amb l'estat espanyol. Això és la solidaritat, un acte voluntari, però en aquests moments la solidaritat dels catalans és obligatòria, i ningú ens pregunta què volem fer.

Creu que el punt del finançament pot crear un conflicte important a l'hora de negociar el nou Estatut al Parlament de Catalunya?
Ara tots els partits diuen la seva, estan en congressos, ara diuen blanc, ara diuen negre... però a l'hora de la veritat, espero que els partits majoritaris, especialment els catalans, siguin realistes i busquin solucions i no rèdits electorals. Si a Catalunya hi ha una postura clara al Parlament en relació al finançament i a l'Estatut, no serà fàcil que el Congrés espanyol ho tombi. Però primer a Catalunya hem de tenir les coses clares i les hem de tirar endavant fermament.

Una reducció dràstica del dèficit no és viable. Quin plantejament cal fer?
Cal un plantejament a llarg termini, fixar un horitzó i establir que en X anys hem d'arribar a un 2% o 3% de dèficit, per exemple. Aleshores, i cop acordat el percentatge de solidaritat, s'han de buscar les solucions tècniques per apropar-nos a aquest objectiu.

A banda del concert econòmic, hi ha altres solucions que siguin satisfactòries per a Catalunya?
Per reduir el dèficit fiscal hi ha el camí conegut del concert, però una alternativa pot ser incrementar la participació catalana en els impostos estatals, i buscar la fórmula perquè sigui Catalunya la que controli la recaptació i la gestió d'aquests ingressos, i que després torni a l'estat una part. Aquesta possibilitat implica que Catalunya tingui la paella pel mànec, al contrari del que passa ara.

Tècnicament, el concert econòmic per a Catalunya és possible. Hi ha arguments no polítics per rebutjar-lo?
Ha tornat a sorgir una idea que em sembla molt perillosa, que és dir que Catalunya no pot tenir concert perquè aleshores d'on sortirien aquests diners que l'estat espanyol perdria? Doncs és molt fàcil, que l'estat s'aprimi i redueixi la quantitat de recursos i despeses que gestiona, que és al voltant del 65%, i que passi a ser del 50% o el 45%. Si deixés de tenir els funcionaris que té a Catalunya, la quantitat de diners que podrien quedar-se a Catalunya seria més gran. O sigui que impossible no ho és, és una qüestió de voluntat política, que l'estat s'aprimi i la Generalitat guanyi pes.

En canvi, els ajuntaments no guanyen pes... El finançament municipal és una batalla perduda?
Els ajuntaments ja estem acostumats que en matèria de finançament se'ns deixi de banda absolutament. Protestem molt, però en aquest país, si hi ha una cosa que no ha canviat des que hi ha la democràcia és el finançament municipal. D'aleshores ençà els ajuntaments continuem amb el mateix percentatge de recursos i despeses controlades, un 12-13%. Els ajuntaments fa molts anys que reclamem tenir com a mínim el 25 o el 30%, i aquesta situació s'ha d'abordar de manera urgent per part del Govern de la Generalitat i del Govern de l'estat.