MURIEL CASALS (Avignon, França, 1945), és economista i presidenta de L'Opinió Catalana. Entre 1983 i 1988 va ser membre del Consell d'Administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), des d'on va viure el naixement de TV3 i Catalunya Ràdio, sota la direcció de Pere Cuxart, Josep Caminal i Joan Granados. Actualment és professora de Fonaments d'Anàlisi Econòmica a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i comissionada del rector de la UAB per la Xarxa Vives d'Universitats.

 

Va viure el naixement de TV3 i Catalunya Ràdio com a membre del consell d'administració. Vostè també creu que aquests mitjans tenen una crosta nacionalista que s'ha d'extirpar?
Vaig estar al consell al començament de tot, a l'estiu del 1983, quan es va crear el paraigües institucional que havia de decidir com havia de ser TV3. Llavors ja es va passar per una etapa similar a la d'ara: quan s'havia de crear el consell d'administració, la llei marcava que l'havien d'integrar persones de reconegut prestigi. Finalment, la composició la van acabar negociant els partits. Jo hi vaig ser pel PSUC, juntament amb el filòleg Francesc Vallverdú. També vam debatre si es creava un tercer canal -una nova cadena de facto- o un quart canal -fer-ho lligat a la infraestructura de repetidors de TVE-. Es va optar clarament pel primer camí. Totes les forces polítiques catalanes van veure que no ens convenia dependre dels repetidors de TVE, perquè se sospitava que els tècnics de TVE tardarien molt en anar-hi si hi havia alguna avaria. D'una manera molt explícita, doncs, ja hi havia aquesta mala relació amb el poder espanyol i el poder català. Aquest va ser un altre episodi del fenomen d'haver-nos de gastar més diners perquè els que manen a Madrid no ens tracten bé.

la història de TV3 és el paradigma de la nostra societat: en nom de la modernitat, sucumbim a la trivialització

Durant tot aquest procés, ja s'hi va anar formant una crosta nacionalista, als mitjans públics catalans?
No. Si volen dir que aquests mitjans es van crear amb la voluntat de fer proselitisme catalanista, no. Encara diria que en feien passa poc. La llei establia que els mitjans es creaven per collaborar en la recuperació nacional del país. Per tant, la cura de la llengua i cultura catalanes era un dels objectius dels nous mitjans. Recordo, però, d'haver-ho de recordar al consell. Durant més d'un any no vam veure la Maria del Mar Bonet a TV3. És això crosta nacionalista? En canvi, qualsevol altra cantant en castellà, sí que hi apareixia. Es va crear una crosta de professionals de TV3 que tenien l'obsessió de ser moderns, o semblar moderns, una modernitat que passava, en gran part, per no semblar massa catalanistes. Quan va crear-se TV3, es va fer en contra de la voluntat del PSOE, que feia tots els possibles perquè no tirés endavant o, en tot cas, que fos una ‘televisión antropológica', en paraules d'Alfonso Guerra. Això va ferir els nostres professionals, que van dir: fora la Maria del Mar Bonet!
La història de TV3 és el paradigma de la nostra societat: en nom de la modernitat, sucumbim a la trivialització. Recordo unes entrevistes que feia Josep M. Espinàs, una delícia, d'un nivell cultural boníssim. Això, a aquells professionals, no els agradava: el canviaven d'horari, buscaven excuses per treure-les de la graella... En lloc d'estar-ne orgullosos, creien que era un programa massa catalanet. En la història de TV3 hi ha hagut massa poca crosta nacionalista. Massa poc sentiment nacional, massa poc amor a nosaltres mateixos.

Però afirma que la politització del consell d'administració ja va ser un fet des del primer moment.
Sí, però el Govern de la Generalitat va posar en llocs molt sensibles a persones que no eren de l'estrictíssima fidelitat del poder polític, com Josep Cuxart o Josep Caminal, o Jordi Costa a la ràdio. És un bon exemple que hauríem de recuperar. No es posa a dirigir la nova televisió i la nova ràdio a dos homes lligats directament al partit.

no tenia sentit que estigués al consell per reclamar que Ribó sortís més estona a TV3, cosa que els meus amics socialistes feien obsessivament

Des del moment que ara es proposen David Madí i Anna Balletbò com a possibles integrants del consell de la CCMA, podem dir que hem anat enrere?
Sí, o que anem seguint el camí italià de què tota la societat està repartida segons les afinitats polítiques. Patim una malaltia molt italiana, de partiditzar totes les activitats. Al consell d'administració hi havia el govern i els representants de l'oposició. Jo estava trencada: era allà per un partit de l'oposició, però no podia coincidir amb moltes de les coses que feien els que havien de ser els meus aliats naturals del PSC, i en molts casos acabava recolzant les propostes del director general. Per tant, tot aquest procés el visc com un retrocés. Al consell hi havia discussions perquè es volia que la cosa anés bé per al país, no tant pels interessos concrets. Jo li deia a Rafael Ribó: ‘no té sentit que jo estigui allà per reclamar que surtis més estona a la pantalla', cosa que els meus amics socialistes feien obsessivament, comptant els minuts que sortia en Raimon Obiols.

Vist amb perspectiva, s'haurien pogut fer passos per evitar que aquest partidisme es repetís en el futur?
Crec que una oportunitat que vam perdre, tenint en compte el fort desig que hi havia que existís una televisió pública catalana, és que, si s'hagués establert un cànon, els ciutadans l'haurien pagat de gust. Aquest és el model de la llibertat, perquè depens dels ciutadans, no del pressupost públic, que és quan pots tenir sospites de que els diners públics es fan servir segons la frase de David Madí de ‘qui paga, mana'.

temo que, estructuralment, hi ha alguna cosa de fons que porta Joan Ferran a fer aquestes declaracions, que s'assemblen molt a les que feia Alfonso Guerra o Anna Balletbò

Hi ha qui ha atribuït les crítiques del PSC a TV3 al fet que el PSC no ha paït bé la manifestació de l'1 de desembre. Hi està d'acord?
La manifestació els va impressionar, sí. Això seria l'explicació conjuntural, però temo que, estructuralment, hi ha alguna cosa de fons que porta Joan Ferran a fer aquestes declaracions, que s'assemblen molt a les que feia Alfonso Guerra o Anna Balletbò.

Però moltes entitats catalanistes han criticat que, darrerament, TV3 està prenent com a model molts referents espanyols.
M'esgarrifo amb segons quins programes. Fins i tot sóc crítica amb el Polònia, que el trobo molt intel·ligent, però el PP no és tant important a Catalunya. Ens està posant al cap una imatge bipartidista de la política, quan la realitat és molt més complexa. Després, amb l'aparició del rei i ministres varis, tots els personatges acaben parlant en castellà.

la manifestació ha fet sortir de l'armari a molts independentistes. Per tant, és lògic que els unionistes es posin neguitosos

La manifestació ha marcat un abans i un després en la política catalana?
Estic eufòrica, perquè fa poc em vaig trobar un molt bon amic que sempre em criticava l'independentisme i ara ja em va dir que havia anat a la manifestació, que encara no havia cridat ‘independència' però que s'hi havia trobat molt a gust. ‘Ja sóc independentista', em va dir. I no només ho era perquè estava enrabiat. Hi ha persones que fan una llista de tot el que voldrien i s'adonen que això té un nom: independència. Ara, a molta gent li passa com al burgès gentilhome de Molière, que s'adona que parlava en prosa. La manifestació ha fet sortir de l'armari a molts independentistes. Per tant, és lògic que els unionistes, per parlar amb el llenguatge que s'utilitza arreu del món, es posin neguitosos. Però haurien de veure que si Espanya dóna la llibertat a bascos i catalans, guanyarà dos amics i, en molts temes, votarem amb ells. Guanyarà dos vots al consell de l'ONU.

Comparteix el diagnòstic del president Montilla de què hi ha un sentiment de desafecció de Catalunya envers Espanya?
La manifestació cridava contra la desafecció d'Espanya envers Catalunya. Crec que en l'etapa Montilla, si el PSOE hagués jugat com tradicionalment ho han fet els governs francesos, ens haurien seduït. No ens han convençut de que és una sort ser espanyol. Si ens haguessin dit: sou fantàstics, teniu una cultura interessantíssima, els 800 anys de Jaume I és una gran festa espanyola i ens haguessin donat quatre euros dels que ens deuen, llavors haurien realitzat passos cap a la unitat d'Espanya. Però no, no poden.

En el camp econòmic, un dels punts calents del 2008 serà la renegociació del finançament de la Generalitat. Es preveu un nou escenari de desafecció?
Hi ha interessos contraposats: si es redueix el cànon que paga Catalunya per pertànyer a Espanya, són uns calerons menys que entren a les arques espanyoles, en un moment en què els fons europeus s'acabaran.

hem de ser valents, perquè, estructuralment, Espanya no necessita els nostres diners

Després d'un any de Govern d'Entesa, veu els negociadors catalans capacitats per defensar els interessos econòmics de Catalunya?
Ho han d'estar, però no les tinc totes. Tinc confiança en el conseller Castells, perquè abans de ser polític ha sigut acadèmic, i aquest és el seu tema. Aquí és on la pedagogia del PSOE hauria de ser molt clara, explicant que Espanya s'ha acostumat a viure amb uns ingressos que no li toquen. Però això és molt dur de dir, sobretot quan hi ha hagut tota aquesta excitació anticatalana. El gran retret que podem fer al PSOE és que no ho ha explicat als seus votants. Però també hem de ser valents, perquè, estructuralment, no necessiten els nostres diners. Ara, conjunturalment, Solbes potser sí que els necessita, però l'economia espanyola és una economia moderna, està llançada. Ara Madrid no és només la capital política d'Espanya, sinó també econòmica. En un món en què les finances pesen més que la producció, Madrid és més forta que Barcelona.

a les Jornades de L'Opinó Catalana s'hi va veure que els empresaris estan enfadats amb Espanya i que més enllà dels Pirineus hi ha molta vida

Precisament, a les Jornades de L'Opinió Catalana, es va posar sobre la taula que l'empresariat català està descontent amb Espanya. Com s'ha d'interpretar aquest avís?
S'hi va veure que estan enfadats amb Espanya pel mal tracte de la que també és la seva administració, a la que li paguen una part molt important dels seus impostos: si els trens no van bé, si el port i l'aeroport no estan connectats a la xarxa ferroviària..., les seves empreses se'n ressenteixen. També es va veure que més enllà dels Pirineus hi ha molta vida.

La resta de les Jornades van traspuar la mateixa idea?
Crec que de les Jornades se'n deriva un cert optimisme. Som un país que està molt bé: les universitats competeixen internacionalment, tenim empresaris, uns intel·lectuals de nivell europeu, una societat civil molt potent, uns ciutadans i ciutadanes...

Fallen els polítics?
Crec que sí. Fa uns dies, en Antoni Serra Ramoneda afirmava que no hem tingut gaire sort amb els polítics i, sense voler ser despectiva, també ho penso. Molt humilment, voldria que L'Opinió Catalana també servís per apujar el nivell dels nostres polítics, que es recordin del que han llegit, que no practiquin aquest constant intercanvi de retrets. No pot ser que hi hagi un nivell tan baix de debat. Es diu que tenim els polítics que ens mereixem, però jo crec que, en aquests moments, no passa així. Els ciutadans estan millor que els polítics.