El descrèdit de la política partidista cada dia s'estén més en el nostre país. Des de la creació del primer tripartit i, ara, del nou Govern d'Entesa, s'ha intentat dinamitar alguns dels punts bàsics per mantenir una mínima construcció nacional. Primer es va intentar desnaturalitzar la immersió lingüística que ha permès que Catalunya segueixi sent un sol poble. Després, hi ha hagut maniobres inconfessables per desprestigiar i desfer la imatge de la policia de Catalunya. I, ara, li toca el torn als mitjans de comunicació públics del país.
Per practicar aquesta política grollera i de destrucció nacional, s'utilitzen els elements polítics més barroers que avui actuen en la política. Primer, per part dels socialistes, ho fa Joan Ferran, amb un atac frontal als continguts, la imatge i els professionals de la ràdio i televisió catalanes. Ara, quan s'intentava desenvolupar la llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que era la base fonamental per despolititzar i despartitizar els mitjans públics perquè fessin una correcta construcció nacional al servei de tots els ciutadans del país, els dos partits que tradicionalment s'han repartit els poder al país -i que, evidentment, gaudeixen de la majoria social- veuen el perill que representa una llei d'aquestes característiques i inicien un atac mortal contra el seu esperit.
La llei de la CCMA, inspirada al començament del tripartit per diversos especialistes i professors universitaris que han tingut sempre clara la voluntat d'un servei públic a l'estil de la BBC, elaboren un projecte per deixar aquests mitjans en mans d'un consell que tindria cinc persones independents, de gran qualificació tècnica i experiència. Alhora, s'escolliria un director general i un president que també gaudirien d'aquesta independència professional i ètica allunyada de la conxorxa partidista. Era el somni dels Gifreu, Tresserras, Carbonell, Costa i tants d'altres.
Però, quan s'entra en la negociació política per aprovar la llei, comença el mercadeig, els interessos de partit i la necessitat que els seus aparells alliberin -amb un bon sou- a diferents personatges: de cinc consellers es passa a dotze. El pastís és gran i cal repartir-lo. Però els continguts de la llei eren positius, per la qual cosa valia la pena intentar-ho. Amb la màxima discreció, es va arribar a uns consensos mínims dels integrants del tripartit i del primer partit de l'oposició. Però, d'unes setmanes ençà, sectors del PSC i dels qui manen a CiU creuen que els mitjans de comunicació s'han de portar a l'estil de l'època Felipe González del PSOE i a l'estil de quan David Madí exercia de secretari de Comunicació, que es regia per l'eslògan ‘qui paga, mana'.
Amb la intervenció de Joan Ferran, el consens va començar a incendiar-se. Ara, David Madí difon la proposta més agosarada d'autoproposar-se ell mateix com a conseller d'aquesta corporació, quan la llei preveia que el consell de govern estaria format de persones sense servituds polítiques i amb mèrits professionals provats, i que la persona passés pel sedàs del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC). O CiU ha perdut l'enteniment, o col.locar a Madí -que fou secretari de Comunicació del govern de Jordi Pujol el 2003, havent de dimitir per manipular els sondejos en benefici de CiU, que després ha sigut director de campanya de la federació durant tres eleccions, inventant-se noves formes d'acció política ‘a la madrilenya' com el DVD o la frase ‘tot s'hi val, contra l'enemic'-, CiU pretén que aquesta persona tingui els mèrits de no tenir servituds polítiques i tenir mèrits professionals provats.
Amb la voladura, primer, de Joan Ferran, i ara de David Madí, el que es fa -i caldria que parlessin clar PSC i CiU- és impedir el desenvolupament de la llei de la CCMA, el seu esperit i intentar canviar els seus continguts, convertint aquest consell en una reunió de comissaris dels partits i eina a la qual col.locar els alliberats privilegiats.
El que han fet, doncs, Ferran i Madí és fer la voladura de la nova llei i el seu esperit. A darrere hi podria haver, encara, més coses: esperar els resultats de març i que el PSC i CiU volguessin repensar-se els acords i avançar cap a una sociovergència que controlés aquests mitjans; o el seu desprestigi, acabant amb la mínima independència de que avui gaudeixen i convertint-los en una espècie de Tele Madrid, al servei dels qui manen.
