La ministra d'Habitatge i futura candidata del PSC a les eleccions espanyoles, Carme Chacón, és de les poques veus que, dilluns passat, durant la reunió de l'executiva socialista que va analitzar la manifestació de Barcelona convocada per la plataforma Pel Dret de Decicir va alertar dels efectes electorals que se'n poden derivar. Tant el govern espanyol, mitjançant fonts autoritzades, com el secretari d'Organització del PSOE, José Blanco, van relativitzar la importància de la concentració assegurant que no va anar més enllà de l'àmbit d'influència de CiU i ERC.
I afegint que, en tot cas, es tracta d'un ús partidista del malestar puntual que hi pot haver a la societat catalana arran dels problemes a la xarxa de rodalia.

La tesi del PSOE és que, tot plegat, no influirà en el resultat electoral dels comicis espanyols que se celebraran el 9 de març. I, després d'haver consultat sectors diferents del partit, es constata que no és una impostura, sinó que hi ha un autèntic convenciment que això és així.

Tot i acceptar aquest anàlisi, la ministra Chacón es va encarregar de deixar ben clar als seus companys de direcció socialista espanyola que la manifestació de Barcelona no va ser cap anècdota i cal prendre'n nota. Cal jugar fort a Catalunya per evitar que els votants socialistes es quedin a casa farts de veure els resultats de votar el partit de Ferraz.

La maniobra de Chacón es pot entendre com un gest personal intencionat, per marcar perfil. I és que, dins del PSC, la ministra és molt qüestionada pel fet d'haver fet carrera política a Madrid, formant part de l'òrbita de Rodríguez Zapatero. En aquest sentit, no és estrany que Chacón hagi arribat a passar hores molt baixes, pensant que exercia a la capital espanyola sense el suport del carrer Nicaragua.

També s'ha de tenir en compte que, des de fa uns mesos, la relació entre Chacón i el primer secretari del PSC, José Montilla, és poc fluïda. Ho mostra el fet que, el dia en què va saber, per boca de Zapatero, que seria ministra, va trucar a la mà dreta de Montilla, Toni Bolaño, per informar-ne. Una trucada que Bolaño va resoldre amb poca estona dient que era tard i estava cansat. Una telefonada que hauria d'haver rebut en primera persona el president de la Generalitat. O és que un ministeri no és una matèria prou important com per informar-ne personalment al líder del partit respectiu?